Entrevista a Feliu Formosa: 'Visc molt intensament perquè sóc conscient que cada dia, fa que em perdi una mica a mi mateix'

Entrevista publicada a Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-feliu-formosa/

Feliu Formosa (Sabadell, 1934) és un poeta, dramaturg i traductor, el reconegut bagatge del qual l’ha portat a ser mereixedor d’un seguit de premis que reconeixen l’esforç de tota una vida dedicada als llibres, a la literatura i a la difusió de la cultura.

La vida de Feliu Formosa no es podria entendre sense la presència dels llibres. Ell escriu llibres, tradueix llibres, és un lector afamat de llibres de temàtica diversa (167 des de l’estiu del 2008, els títols dels quals anota meticulosament a la seva llibreta per portar-ne millor el compte) i a més, viu envoltat de milers de llibres pulcrament endreçats i arrenglerats, un al costat de l’altre, portada contra esquena, al llarg de les desenes de lleixes de fusta que cobreixen literalment, les parets del seu estudi.

Si fem un recorregut lineal per l’obra poètica de Feliu Formosa, trobarem títols com “Albes breus a les mans” (1973), “Llibre de les meditacions” (1973), “Llibre dels viatges” (1978), “Si tot és dintre” (1980), “Al llarg de tota una impaciència” (1994) o “Centre de brevetat” (2006). En total 12 volums de poemes d’entre els quals, el més personal és “Cançoner” (1976), dedicat a la memòria de Maria, la primera muller de Formosa, que va morir inesperadament quan tenia 40 anys. El poeta explica: “De tots els llibres que he escrit, “Cançoner” és, crec, el millor. Tot i ser un llibre originat per la pèrdua d’una persona estimada, no és gens sentimental. És molt reflexiu i al llarg dels 20 poemes que el formen, la paraula mort no hi surt mai. En canvi sí que es parla d’un hipotètic retrobament, dels records creats a partir de les vivences conjuntes, sense fer un plany molt directe pel perdiment. Vaig expressar-hi la solitud, el desconcert, la dificultat per reconciliar-se amb la realitat quan falta la parella, la difícil readaptació a la realitat. De tot això parla el llibre”.

‘Sala de miralls’

El nou llibre de Feliu Formosa és un dietari, un estil nou que el poeta ja havia tocat en altres volums de caire dietarístic. “Sala de miralls”, el nom que dóna títol al llibre, prové d’una cita del que fou el meu amic, el poeta Joan Vinyoli (1914-1984). Es tracta d’una sèrie d’anotacions fragmentàries sobre tota mena de temes, especialment literaris i relacionats amb la traducció d’autors alemanys, que són els que més he traduït. Parlo molt d’un autor que m’interessa: Klaus Mann, fill de Thomas Mann i parlo molt d’un parell de poetesses alemanyes que he traduït. Entremig també hi afegeixo poemes. Jo crec que és un llibre molt llegible perquè s’hi van tocant temes molt diversos. També hi ha tota una sèrie d’anotacions sobre viatges, per exemple, del viatge que vaig fer l’estiu passat, per Carcassona i el departament d’Aude; descric el que vaig veure, els llocs que vaig visitar, la relació que vaig establir amb gent… És simplement un dietari, no ben bé un diari íntim (encara que també té coses de la vida personal), sinó més aviat un seguit de petits assaigs”.

Un poeta que tradueix a altres poetes

Tot i que a Feliu Formosa se’l coneix especialment per la seva obra poètica, el gruix més important de la seva feina ha estat dedicat a la traducció d’escriptors i poetes alemanys. Dels 115 llibres que ha traduït al català, el 60% són obres de teatre. Justament ara, Formosa està treballant en la traducció d’una obra de Peter Handke que el director Lluís Pascual vol muntar pel Teatre Lliure de Barcelona. “Jo vaig començar al teatre i a hores d’ara, sóc encara un home de teatre”, explica Feliu Formosa. “A primers dels 60, quan vaig tornar de Heidelberg, vaig crear un grup de teatre popular que es deia Gil Vicente i que actuava als barris. Després vaig entrar a l’Institut del Teatre on vaig fer d’actor i de director i de fet, el darrer espectacle que vaig dirigir va ser el 2003, precisament a Tarragona, al Teatre Metropol. Es tractava d’un cicle de lieder de Schubert, sobre una sèrie de poemes de Wilhelm Müller. Els interpretaven un tenor, un baríton i una ballarina. Aleshores vaig crear tot un argument per poder anar col·locant les cançons mentre s’explicava una història. Era com una mena d’”òpera de càmara”. Es va dir “El camí del rierol” i es estrenar a Tarragona en el marc dels actes de la Tardor Literària d’aquell any”.

L’alemany és la seva especialitat

Feliu Formosa va estudiar filologia romànica a la Universitat de Barcelona i va ampliar els seus estudis a la ciutat alemanya de Heidelberg. És per aquest motiu que Formosa domina perfectament l’idioma alemany, fins al punt de poder traduir els autors germànics més importants, entre ells, Botho Strauss, Johan W.Goethe, Thomas Mann, Hermann Hesse, Bertolt Brecht i d’altres. “M’agrada traduir”, explica Feliu Formosa. “La traducció és una mena de coixí idiomàtic, de maneig constant de l’idioma, que enriqueix moltíssim aportant coneixements per escriure els teus propis textos. T’ajuda molt a créixer. Dic això perquè, per exemple, jo recordo que la Generalitat va donar una mena de beca a Miquel Martí i Pol perquè no hagués de guanyar-se la vida traduint i es pogués dedicar a crear. No volien que es dediqués a una tasca inferior”. I continua: “Per a mi la traducció no és una tasca inferior sinó una labor molt creativa i complicada en la qual, has de posar-te a la pell de la persona que va escriure el text a traduir i així, ésser-li el màxim fidel possible, passant-lo a un altre idioma”. Comenta Formosa que el darrer text que va traduir era dificilíssim. Era l’obra “Prometeu” de Heiner Müller, que es va estrenar al Grec la darrera temporada, com a espectacle inaugural".

Activitat pública

Als seus 76 anys Feliu Formosa manté una relació amb el públic molt activa i molt sovint assisteix als actes al qual el conviden, especialment a lectures públiques de la seva obra. “Sempre acostumo a tenir programada alguna activitat pública. Com a mínim una cada mes i de vegades més fins i tot. En aquest moment hi ha una certa afició a les lectures públiques. Encara que la poesia es ven poc, a la gent li agrada escoltar-la. Els festivals de poesia que es fan durant la Setmana de la Poesia de Barcelona, o el festival de Sant Cugat, sempre són plens de gent. A hores d’ara la poesia oral sembla funcionar més i millor que la poesia publicada, a nivell de projecció i de venda”.

Tornant a la poesia

Sempre s’ha dit que els poetes tenen una sensibilitat especial i que la poesia neix d’un sentiment interior profundíssim que, independentment del caire que tingui, ha de sortir fora del poeta. Feliu Formosa va començar a escriure poesia per tota una sèrie de dubtes que el van assaltar a l’any 1972, quan comptava prop de 40 anys. “Vaig començar a escriure poesia –explica Formosa serenament-, perquè tota l’activitat professional anterior i la meva activitat política dins el PSUC, em plantejava dubtes i en comptes de recórrer a un altre gènere més extens, com la novel·la o el teatre, em vaig adonar que la poesia em permetia dir el que em calia dir en poc espai; em permetia sintetitzar i treballar les idees a mesura que m’anaven sorgint. Un poema és, de fet, una tarda o un matí o bé aquella nit en què et despertes amb la idea i t’hi poses. És un gènere que permet una certa llibertat d’acció. En aquell moment em semblava que m’havia de ser útil per reflexionar sobre tot el passat. Així vaig anar abandonant la pràctica teatral i vaig dedicar-me més a la poesia”.

En aquest sentit, les influències de Formosa tenen noms propis escrits en majúscula. “Em va influir molt l’amistat que vaig tenir amb el poeta Agustí Bartra (1908-1982), que va venir a viure a Terrassa amb la seva muller, l’escriptora Anna Murià, després de l’exili de Mèxic. Jo vaig fer el pròleg del primer llibre que va publicar aquí i després, quan vaig escriure els meus primers poemes, els hi vaig passar a l’Agustí perquè els donés el vist-i-plau. El primer llibre el vaig publicar amb un altre poeta que ha estat per a mi com un pare, Joan Oliver (Pere Quart) (1899-1986). Ell era el director editorial de Proa i érem íntims amics. El primer llibre “Albes breus a les mans” (1973) me’l va editar sense cap problema. Aquell mateix any va sortir un altre llibre meu: el “Llibre de les meditacions”.

Feliu Formosa té escrits una dotzena de llibres de poesia i en aquest moment, confessa el poeta, la poesia se li fa cada cop més difícil. “Ara em sento més a gust amb el dietari” –comenta content. “Escric cada dia una cosa nova. Per exemple, em plantejo: avui què he llegit? O ahir, què vaig veure? O perquè no parlo, per exemple, dels veïns pintorescos que hi ha aquí al barri… He descobert que m’agrada molt fer una cosa. Per exemple, Klaus Mann (1906 – 1949) té un llibre en el que sota el títol “Canvi de rumb”, explica els problemes pels quals van passar els exiliats alemanys als Estats Units entre el 1938 i el 1942. Llavors jo reblo aquest text explicant la meva experiència personal: en aquells temps de la meva primera infància: on vivia, què feia, el molt diferent que era tot respecte d’ara, explico coses del meu pare, que era un afiliat al POUM…faig una mena de paral·lelisme entre la situació complicada del Klaus Mann i la situació difícil que s’estava passant aquí. Això m’agrada molt”.

Tanmateix, la poesia no està pas relegada a un segon pla, ni oblidada en un calaix la seva capacitat per jugar amb les paraules i els conceptes: “La darrera cosa que he fet de poesia és una col·laboració amb la Sandra Morera, filla de la meva companya Anna Vila. La Sandra és una noia amb paràlisi cerebral que pinta pedres. El projecte es diu: “La pedra insòlita” (Ed. Meteora). Es tracta d’uns kaikús japonesos a partir de les pedres de la Sandra fotografiades per l’Anna. Els vaig escriure, en molts pocs dies i són com petits diàlegs amb el color i amb el paisatge que ocupen les pedres”.

Una poesia personal i molts premis

Llegir a Feliu Formosa és fàcil. El poeta no es perd per un laberint de conceptes que porten al lector cap a paisatges allunyats de la poesia i del missatge que s’hi vol donar. Més aviat al contrari, les seves imatges són clares, les paraules que utilitza són planeres i els poemes són composicions rodones amb una gran musicalitat. Es pot dir, doncs, com ell mateix proclamava en un poema del llibre “Centre de brevetat”, que ha aconseguit “afirmar-se en l’actitud antipoètica que persegueixo amb ràbia”. Preguntat per aquesta qüestió somriu i amb un gest afable comenta: “És una exageració. Busco un llenguatge molt clar, sintètic i sense floritures. Un llenguatge antiretòric, podríem dir-ne, usant el mínim nombre de paraules possibles però sense que resulti pobre ni fàcil. Visc molt intensament perquè sóc conscient que cada dia fa que em perdi una mica a mi mateix. El temps va passant i això em provoca una certa angoixa. En els meus poemes la relació amb l’altre sempre hi és present, amb una tendència a la nostàlgia, a l’afany de permanència. Tots els meus poemes tenen una història certa al darrera”.

D’entre els guardons amb els quals Feliu Formosa ha estat distingit al llarg de la seva carrera destaquen el Premi Carles Riba de poesia, el Premi Crítica Serra d’Or, el Premi Lletra d’Or, el Premi Nacional de traducció de les Lletres Espanyoles, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, la Creu de Sant Jordi i el Premi Nacional de Teatre. Precisament el proper dia 14 de maig Feliu Formosa viatjarà fins a Estocolm on li serà lliurat el Premi per la Difusió de la Cultura Alemanya a l’Estranger que li ha concedit l’Acadèmia de la llengua i la literatura alemanyes. Ben merescudament.

Entrevista publicada a Tarragona21.cat: http://www.tarragona21.com/roser-pros-entrevista-a-feliu-formosa/